Història dels Arbós de Sant Hipòlit
de Voltregà
Antecedents dels cognoms: Arbós, Ordeig, Prat,
Serratosa i Ullastre en Sant Hipòlit de
Voltregà
- Jaume
Arbós paraire de Sant Hipòlit, primer
personaje documentat a finals de l´any 1600.
- Miquel
Arbós
- Jaume
Arbós casat amb Josepa Ordeig i Prat de Sant Hipòlit
- Miquel
Arbós i Ordeig casat amb Rosa Massana i Padros i Gomar, pubilla propietaria de
Mas Gomar de Collsuspina
- Jaume Arbós i Massana, hereu de Mas Gomar,
casat amb Teresa Serratosa i Ullastre de Sant Hipòlit
- Pere Arbós i Serratosa, hereu de Mas Gomar, casat amb Anna Giol i Caralt
de Sant Feliu de Codina
- Sinesio Arbós i Giol, hereu de Mas Gomar, casat amb María Grané i Grané, pubilla de Can Vestit de Badalona
- Francisco Arbós i Grané, hereu de Mas Gomar
i de Can Vestit, casat amb Pilar Paredes Vinué. Fallecio en Can Vestit de
Badalona en fecha 3 de marzo de 1951.
Datos del Arxiu familiar Gomar Arbós Vestit
Història de Sant Hipòlit de Voltregà
Segles IX, X i
XI: els orígens del poble
Les primeres noticies històriques
de Sant Hipòlit es remunten als segles IX i X amb la construcció del Castell de
Voltregà, els primers documents que el citen són de l’any 902. Les primeres
referències a l’església parroquial, que dona origen a la població, daten dels
anys 965 i 982.
A l’any 1033 arriba a Osona, per
obra del bisbe Oliba, el moviment de Pau i Treva de Déu com a resposta i
defensa d’una noblesa cada vegada més forta que, enfront d’un poder comtal cada
vegada més dèbil, es dedicava a amenaçar i robar el patrimoni de la pagesia i
de l’església. Una de les principals mesures d’aquest moviment és la formació
de les Sagreres en el marc de les parròquies, espai sagrat en el qual serà
prohibit guerrejar i usurpar bens. D’aquesta manera la Sagrera acaba esdevenint
primer un lloc on guardar productes del camp, desprès un autèntic magatzem i
finalment un lloc d’habitatge agrupat a l’entorn de l’església on els pagesos
construiran les seves cases, formant així un nucli de població on no tenien
cabuda les violències nobiliàries. És aquí on cal cercar l’origen del poble de
Sant Hipòlit de Voltregà.
No es disposa de l’acta de
consagració de l’església de Sant Hipòlit, però existeix una menció a la
Sagrera que data de l’any 1.057 en un document que parla de la venda d’unes
cases situades al terme del Castell de Voltregà, a la Parrochia Sancti
Hipoliti.
És en aquest marc on es formarà la
sagrera i a partir d’ella s’anirà generant l’hàbitat agrupat que formarà el
municipi baix medieval de Sant Hipòlit, sempre paral•lel i coexistent amb les
masies disseminades arreu del terme del castell que, com la Sagrera, dependent
jurisdiccionalment del Castell de Voltregà.
La primera família de senyors
feudals de la que es te constància que governen el Castell de Voltregà és la
Sal.la, família que ostenta aquest càrrec fins el 1111, moment a partir del
qual apareix el llinatge dels Sant Hipòlit. Aquesta família va perdurar fins el
1362, sent substituïda per la dels Oris, amb la qual estaven emparentats. Al
terme del Castell de Voltregà, i durant el període que va de finals del segle X
a finals del segle XI, es construeixen quatre esglésies romàniques: la de Sant
Martí Xic o del Castell, la de Sant Miquel d’Ordeig, la de Santa Cecília de
Voltregà i la de Santa Llúcia de Sobremunt, més la que hauria estat la
primitiva església dedicada a Sant Hipòlit
Segles XIV i
XV: La fi del sistema feudal
A principis del segle XIV el
sistema feudal entra en una fase de crisi, deguda bàsicament al desequilibri
entre unes excessives exaccions feudals sobre la producció pagesa, i una
tendència generalitzada a la baixa productivitat agrària, la qual cosa repercuteix
a la llarga en una baixa renda del senyor feudal. Amb una producció a la baixa
com a conseqüència també de l’estancament de les tècniques que impedien
regenerar la terra, i unes apropiacions de l’excedent cada vegada més grans, la
part de la collita destinada a la reproducció serà cada vegada més petita fins
a arribar a situacions límit. A banda d’això cal afegir les contrarietats
climatològiques que van començar a l’any 1333, conegut a les fonts de l’època
com “lo mal any primer” que provoquen que la crisi s’aguditzi i que la pesta de
1348 fes tants estralls en una població gairebé famolenca i desprevinguda.
Desprès de la fam provocada per les males collites i desprès de la mort que va
portar la pesta s’afegeix al segle XIV la guerra provocada pel propi sistema
feudal. La pagesia resulta la més perjudicada per aquests “tres flagells de la
ira de Déu”: fam, guerra i pesta. S’estima que al terme del Castell de Voltregà
hi vivien 711 habitants abans del 1348 i només en quedaven 240 cinc anys més
tard. Amb aquest clima de crisi i guerra i patint com mai l’opressió del senyor
feudal els pagesos de remença (els que pertanyen a un senyor i que estan
adscrits a la terra i que l’única forma que tenen d’alliberar-se’n serà
mitjançant el pagament de la “remença”, el preu de la qual era molt elevat ) es
llancen a una guerra oberta contra els feudals.
La importància de la revolta al
Castell de Voltregà va ser considerable. Tot i que no es disposen de dades
concretes sabem que el 1463 els consellers de Vic van demanar un capità a
Barcelona per fer front a un atac remença al Castell de Voltregà. No sabem si
la petició fou corresposta però el que si sabem és que els remences van acabar
destruint totalment el castell. Amb aquesta guerra els pagesos van obtenir
algunes millores substancials, almenys pel que fa a la seva condició, i
d’aquesta manera van començar un nou camí amb un futur més esperançador.
Segles XV, XVI
i XVII: l'esplendor del gremi
El segle XVI és una època de
creixement demogràfic accentuat a la primera meitat i moderat a la segona. Tot
i no disposar de censos del terme de Voltregà cal tenir en compte que aquest
creixement es va donar de forma generalitzada a tota la comarca d’Osona.
Aleshores el terme de Sant Hipòlit estava dividit en una zona agrària molt
extensa i en un reduït nucli de població dominat pel gremi de paraires i
teixidors. Durant aquest període el gremi assoleix l’època de plenitud i el
domini de l’oligarquia gremial sobre el comú esdevé complet. El gremi de
paraires tenia una organització fortament proteccionista: tenia un sobreposat,
que actuava de cap, i un veedors que feien les funcions d’inspectors de la
qualitat dels teixits, de la producció, de les carregues, de la mida de les
peces i en conjunt de totes les obligacions dels paraires. Tota l’estructura
del gremi descansava en els mestres i els oficials, que anualment elegien el
sobreposat. Els aprenents representaven l’estrat més baix i no podien
intervenir en els afers interns del gremi. Des dels mateixos orígens del gremi
trobem la Confraria, associació a la qual pertanyien els mateixos agremiats.
Mentre el gremi era una organització de caràcter marcadament econòmic, la
Confraria es caracteritzava per les funcions de caire social i religiós. Com
que la institució gremial era la més forta de la vila, la seva burocràcia controlava
tot el poder municipal. Les friccions i tensions amb els grans propietaris
agrícoles del terme, que se sentien constantment apartats de les decisions
municipals, seran una bona mostra de la força i la prepotència de l’oligarquia
gremial. Aquestes tensions van esclatar en les disputes, llargues i tedioses,
que hi van haver durant la construcció del nou temple parroquial a finals del
segle XVIII, i que van portar a la ruptura i segregació municipal de 1794.
El comerç creixent bàsicament
generat i propiciat pel gremi va proporcionar un augment demogràfic i una
rapida recuperació econòmica. A aquesta recuperació també hi va ajudar la major
llibertat que oferien els contractes agrícoles des que la Sentencia arbitral de
Guadalupe (1486) havia eliminat la remença. Com a complement a l’explotació
agrària, l’engreix de bestiar, porcs i ovelles, va ser un element important,
encara que subsidiari per poder preservar la recuperació econòmica.
El segle XVIII:
La guerra de successió
L’any 1700 s’extingeix la dinastia
dels Àustries amb la mort de Carles II, i Felip d’Anjou passa a ocupar el tro
espanyol. La comarca d’Osona es distingirà pel seu recolzament al pretendent
austríac, l’arxiduc Carles i per l’aferrissada lluita contra el rei francès.
Així la comarca, dirigida per Vic, va organitzar nodrides forces per lluitar
contra els francesos. Sant Hipòlit va enviar un fort contingent de la milícia
gremial per lluitar contra els botiflers, mentre altres poblacions com Manlleu
o Centelles es van mantenir fidels a les aspiracions felipistes. Desprès del
pacte de Gènova i d’un desenvolupament que anava canviant de signe, finalment
es va acabar la guerra a favor de les tropes de Felip V.
Sant Hipòlit havia mantingut en
peu, durant tot el període de la guerra, una milícia gremial que havia pagat un
comú controlat per l’associació gremial. La vila va ser destruïda per les
tropes felipistes, saquejada i cremada en bona part. Les condicions de pau van
ser dures: abolició dels privilegis catalans i instauració d’un nou regim
administratiu centrat en els mandats dels decrets de Nova Planta (1716).
D’aquesta manera el comú de la vila de Sant Hipòlit, controlat tradicionalment
pels prohoms gremials, passa durant el primer terç del segle XVIII tot un
procés de canvis i adaptació. Malgrat tot, el gremi continua controlant de
forma real tots els serveis de primera necessitat.
El segle XVIII:
la crisi del gremi de paraires
A partir del 1760 les estructures
gremials comencen a apreciar una tendència progressiva dels dirigents cap a les
inversions en censals i les activitats de menor risc, mentre augmentaven cada
vegada més les operacions de préstec usurer i especulatiu. Un tipus de préstec
que es canalitzava a traves d’entitats de caràcter benèfic o assistencial
lligades a l’aparell gremial. Aleshores el prohom i sobreposat del gremi de
Voltregà, Josep Ordeig, havia mantingut ja agres discussions amb el gremi de Vic
i amb antics treballadors de la població que practicaven activitats en d’altres
indrets que escapaven del control gremial. Tot i això la producció dels
paraires voltreganesos era encara molt important, tan que era molt superior a
la del gremi de Vic. Era un dels gremis més importants de la comarca amb 44
paraires. Dels 60 telers existents, 17 no treballaven perquè havia baixat el
consum de roba. Durant l’últim quart del segle XVIII s’observa una
significativa conjuntura de crisi, que incrementava les diferencies entre la
fèrria i caduca oligarquia gremial i la relativa prosperitat de les
explotacions agràries de la parròquia. El gremi es veia limitat progressivament
en l’ús de les seves prerrogatives i arraconat pel nou sistema de produir. Amb
poc menys d’un any dels 44 paraires en quedaven només 8 que dedicaven més
atenció a les rendes que a la producció, ja conquerida pels productes lliures
de control. La crisi del gremi es veuria agreujada pels desgavells de la guerra
gran de 1793. A Sant Hipòlit, com la majoria de poblacions de la comarca, es
van començar a moure els sometents i van reaparèixer les milícies gremials per
la proximitat relativa de les tropes franceses. El pas dels efectius de
l’exèrcit peninsular, que marxava a la frontera, va provocar importants
torbacions a la població civil, especialment els que havien d’hostatjar. El
conflicte es va allargar fins que es signa la Pau de Basilea (1795), però les
coses ja no podien ser com abans: tot l’aparell gremial de l’antic regim estava
ja ferit i ho estaria de mort quan arribes la segona confrontació amb la França
revolucionaria.
El segle XVIII:
la segregació de Santa Cecília i Les Masies
La construcció del nou temple
parroquial va accentuar les diferencies i les divergències entre els
terratinents que anaven transformant les seves explotacions i els prohoms
gremials que pretenien mantenir inalterada la situació que havia fet fortuna
durant tota l’etapa moderna. Les diferencies van ser aquesta vegada tan
insalvables que l’Ajuntament de Sant Hipòlit va fer una demanada al Sant Pare
per tal d’obtenir els llocs de precedència en contra dels terratinents. Una
Butlla Papal que acceptava els condicionaments dels prohoms de la Vila va
portar a la ruptura definitiva entre uns i altres. A partir d’aquí els propietaris
van iniciar un contenciós davant la Reial Audiència del Principat de Catalunya
l’any 1789, que va començar a obtenir resultats positius per les seves
aspiracions quan a l’any 1796 es va notificar al bisbe de Vic que “Josep
Serratosa y Consortes labradores de la Parroquia de la Villa de Sant Hipólito
de Voltrega” han guanyat el plet iniciat. D’aquesta manera la Reial Audiència
“manda que por ahora y en el tiempo limitado de cinco años dicha Real Audiencia
forme en el lugar de Viñolas Y Masias de San Hipólito, Ayuntamiento, Baile y
demas Oficios de Justicia separados, e independientes absolutamente de la
citada Villa de San Hipólito”. El gremi de paraires no va fer massa cas a la
segregació pensant que no passaria de ser temporal però l’audiència territorial
confirmava l’any 1802 la segregació municipal, que quedava definitiva.
XIX i XX: La
Industrialització
A mitjans del 1800 la
industrialització, el sector tèxtil i el canal industrial del Ter, encara no
estan en plena expansió però ja comencen a ser un fet rellevant en l’estructura
econòmica del voltreganès. Mentre la població de Santa Cecília esta dedicada de
forma gairebé exclusiva a l’agricultura i la de Les Masies es continua dedicant
majoritàriament a l’agricultura, malgrat que les úniques industries del
Voltreganès estan ubicades al seu terme municipal, la població de Sant Hipòlit,
amb el pes de l’antiga activitat gremial tèxtil, nodreix les industries del
canal del Ter. L’augment de la capacitat de consum peninsular va permetre a la
industria tèxtil un augment important en la seva producció i una intensificació
del progrés de la tècnica que es fa visible entre 1860 i 1890. A l’any 1872 es
construeix als terrenys del marquès de Palmerola una fabrica que aprofita un
salt d’aigua de notable potencia al canal industrial del Ter. Aquesta
industria, amb la raó social de “Sucesores de Fortián Moreta”, que
desenvolupava una activitat de filats va donar feina a la major part de la
població activa de Sant Hipòlit durant tres dècades. En paral•lel i per
iniciativa dels industrials de Manlleu i de les Masies de Sant Hipòlit es
construeix el Pont de la Gleva que comunicarà les dues zones industrials del
Ter.
D’aquesta manera el grup fabril
“Gallifa, Rierola i Cia.” Es comunicava de forma més eficaç amb l’estació de
Manlleu d’on rebia bona part de les primeres matèries. A Sant Hipòlit, la vella
oligarquia continuava regint els destins d’una població que s’ocupava de forma
gairebé exclusiva a la industria. Els vells cacics i el clergat eren encara les
úniques fonts de poder municipal i real. Aleshores les industries de filats i
teixits són les més importants al voltreganès i a la comarca d’Osona. La
metal•lúrgia incipient queda obligada a dependre de les comandes de la
industria tèxtil. Les escasses instal•lacions metal•lúrgiques de Sant Hipòlit
treballen integrament per a les industries tèxtils del Ter. Només el nucli
fabril de “La Farga Lacambra”, fundició de coure situada a l’antic nucli de
Sant Miquel d’Ordeig a Les Masies de Voltregà, mantindrà un creixement
continuat durant aquest període. A finals del 1800 la crisi del tèxtil amb una
industria catalana sorpresa per altres mercats que produeixen amb menys cost i
més eficiència i amb una producció que finalment no troba mercat rendible acaba
arribant al canal industrial del Ter. La fabrica “Sucesores de Fortían Moreta”
fa fallida l’any 1899. Se’n fa càrrec la banca de Miquel Trías de Vic, però tot
i això la fabrica del “Poble sec” tornarà a fer una nova i definitiva fallida.
El 1906 tanca temporalment la fabrica Rovira i s’aplica un regim de jornada
reduïda a les fabriques de Gallifa i la de “Can Pahisa” adquirida
definitivament per la banca “Riva i Garcia”. El Voltreganès i tota la comarca
viu un estat industrial letàrgic durant el període anterior a la gran guerra
europea de 1914 a 1918. La majoria de les fabriques s’adhereixen a la “Mútua de
Fabricantes de Tejidos Reguladora del Mercado y Exportación”. D’aquesta manera
bona part de les indústries de la zona del Ter estan controlades des de
Barcelona, perdent així el caràcter comarcal i quedant a expenses de l’evolució
general de la industria catalana. Més tard, amb la post-guerra, la pèrdua de
mercats torna a portar a la crisi, aquesta vegada més agreujada, amb més atur i
generant més misèria a les classes populars, especialment la dels obrers
tèxtils. A Vic intenten crear una nova industria domestica a l’estil gremial,
moguda ara per energia elèctrica, però resulta un fracàs estrepitós. D’aquesta
manera la conca del ter continua com a únic nucli industrial important de la
comarca fins als anys trenta.
1875-1923: La
restauració i l'epidemia de còlera
El pronunciamiento del general
Martínez Campos a Sagunt el 1874 significa la fi del sistema del govern
república i la tornada de la monarquia en la figura d’Alfons XIII. El nou
regim, que anomenem restauració, basa la seva actuació política en el
conservadorisme vuitcentista i en una practica constant del frau electoral per
part dels cacics locals. D’aquesta manera desapareixen les facultats
especifiques de les corporacions per donar pas a una ficció electoral que
estava a mans dels cacics locals. Els pocs recursos i la manca absoluta de
poder fa que durant aquesta època l’Ajuntament de Sant Hipòlit no pugui
resoldre els problemes més importants que arrossegava des de feia temps: portar
aigua potable a la totalitat de la població, la modernització dels serveis
basics i redreçar una política proteccionista per als consums que afavoria cada
vegada més l’especulació. Aquests problemes però deixaran pas al més greu: la
mortaldat epidèmica. Sant Hipòlit serà una de les poblacions de la comarca més
afectada per l’epidèmia de còlera entre 1885 i 1886. La major irrupció del que
s’anomenava “colera nostros, colera morbo, colera infantil i colera asiatic” es
produeix entre el 20 d’agost i el 4 d’octubre de 1885 amb 92 defuncions.
Les deficiències
higiènico-sanitàries s’agreujaven en una població com Sant Hipòlit que no
comptava amb serveis assistencials de cap tipus. L’hospital podia acollir sis
malalts i no tenien cap preparació especifica igual que l’hospital de Vic que
es trobava aleshores en condicions infrahumanes, sense cap sala que pogués
acollir els malalts infecciosos. La ineficiència del sistema era total i el
ciutadà s’havia de resignar a sofrir els efectes epidèmics sense ajuts.
1923-1931: La
dictadura de Primo de Rivera
El 13 de setembre de 1923 el capità
general de Barcelona, Miguel Primo de Rivera, es subleva contra l’ordre
establert per la restauració i donà un cop d’estat. Historia 6A Sant Hipòlit
les primeres reaccions al cop d’estat es tradueixen en durs enfrontaments
anticlericals, vagues i accions de pistolerisme patronal. De seguida però els
enfrontaments són frenats i torna a primera línia del poder local bona part
dels vells dinàstics. El 2 d’octubre es constituïa el nou ajuntament de la
dictadura a Sant Hipòlit, en un acte presidit pel suboficial de la Guàrdia
Civil de Manlleu. A Sant Hipòlit, la gestió dels consistoris, presidits per
diferents alcaldes, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser més aviat
pobra. Més interessats en polèmiques locals estèrils van deixar passar
importants oportunitat de modernització de la població. D’aquesta època en
destaquen només algunes construccions al casc antic, noves ordenances
d’edificació, urbanització de la plaça de l’església i , en resum les mesures
propagandístiques de la “Unión Patriótica”, el partit únic primoriverrista.
1931-1936: Els
primers consistoris republicans
Amb l’abandó del general Primo de
Rivera, el regim polític de la restauració s’acostava a la seva fi. Amb el
trencament del sistema equilibrat de partits instaurat per Cánovas sobre un
constant frau electoral, el regim d’Alfons XIII no tenia cap possibilitat de
subsistir. La crisi financera que havia provocat el crac borsari del 29
generava violentes contradiccions en un sistema tradicionalment desequilibrat
com ho era l’espanyol. Enmig d’aquest panorama apareix de nou l’atur, una
figura que els obres tèxtils del Ter ja havien patit dècades enrere. El govern
de l’estat, encapçalat pel general Berenguer, es proposava tornar a la
legalitat constitucional de forma progressiva. Aquest extrem es va
materialitzar amb les eleccions municipals del 1931. A l’abril d’aquell any van
ressorgir totes les forces que el regim alfonsí havia soterrat. Les forces
opositores de la comarca obtingueren majoria absoluta a tots els ajuntament
importants. A Sant Hipòlit l’ajuntament es constituí com un nucli catalanista
republicà. Quan la ràdio de Barcelona va donar la noticia de la proclamació de
la república catalana i l’aplastant victòria electoral, a Sant Hipòlit la gent
va sortir al carrer, es van cantar “la marsellesa” i “l’himne de Riego” i de
les golfes de l’ajuntament van treure dos busts que representaven la república
i que havien estat arraconats des de la I república. Durant aquest període i
fins a l’inici de la guerra civil els nous consistoris van canviar radicalment
i significativament la gestió municipal. Es va passar d’una parsimònia oficial
i una clara immobilitat, a intentar buscar la màxima eficàcia. Durant aquesta
època es van iniciar diverses obres publiques, es van sanejar les arques municipals
i es van municipalitzar alguns serveis.
1936-1939: La
guerra civil
El juliol de 1936 un grup de
militars s’aixeca contra el govern legítimament constituït i ocupen les places
militars de Melilla, Ceuta i Tetuan. A Barcelona el primer intent de les forces
sublevades de controlar el centre de la ciutat fracassa. A les casernes els soldats s’amotinen, afusellen
oficials i distribueixen armes als obrers. L’aviació republicana comença
l’atac en bombardeig. Arriben a la ciutat comtal escamots d’esquerra de tot el
país (una desena d’aquests de Sant Hipòlit). A partir d’aquí progressivament
comença pròpiament la guerra civil: d’una banda les tropes del general Franco
avancen des del sud de la península i ocupen totes les ciutats per on passen i
de l’altre el “comite de milicies Antifeixistes” encapçalat per la CNT-FAI
comença una campanya contra els que consideren enemics de la república. Dos
anys més tard cau el front de l’Ebre que significa, a curt termini,
l’enfonsament dels fronts militars de Catalunya. A Sant Hipòlit les tropes
franquistes van entrar el 4 de febrero de 1939. Aquell mateix dia eren ocupats
també Manlleu i Girona. No es va volar el pont de la Noguereta, que estava
minat esperant el pas de les tropes franquistes. Aquella tarda tothom s’havia
tancat a les cases. Una gran explosió va commocionar la població: havien volat
els dipòsits de gasolina que estaven a Gallifa. Un comitè de ciutadans d’ordre
rebia les tropes cridant “La nostra bandera” i saludant a la feixista. Els
moros entraven a la vila per diversos sectors, especialment per la carretera de
la Gleva. Una secció de la Falange va entrar més tard pel Puig. Els soldats
regulars van quedar estacionats als horts de l’actual carrer Batlle
Serrallonga, mentre la secció de Falange prenia possessió de l’ajuntament. El
comandant polític, que actuava de comandament militar, tinent Joaquin Peñalara
Méndez, constituí els poders politics locals feixistes, desprès d’informar-se
àmpliament de les persones no addictes i rebre les denuncies d’una part de la
població contra l’altra. Es va convocar tothom a una missa de campanya a la
Plaça Major i a uns actes religiosos a la del Fossar. La gent de l’esquerra va
ser convocada per netejar l’església que fins aleshores havia servit de taller.
Van continuar desprès els registres per les cases i la incautació dels bens de
les societats republicanes. Ben aviat va començar la militarització de la
població, la disciplina del nou sistema, els interrogatoris als sospitosos,
actes humiliants i vexatoris als vençuts, recollida de diners republicans, el
racionament, les ordres de subministrament i , de forma paral•lela la misèria i
el mercat negre.
Extret del llibre “Sant Hipòlit de
Voltregà dins la historia” de Joan Serrallonga, Ramon Espadaler i Assumpta Vila,
Eumo editorial, 1986.
